Barret de bruixa

Aquest article tracta sobre l'espècie Pseudosperma rimosum, la representativa dels bolets coneguts com a Barrets de bruixa. Per a d'altres espècies que reben aquests nom comú vegeu Barret de bruixa (desambiguació).
Infotaula d'ésser viuBarret de bruixa
Pseudosperma rimosum Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneFungi
ClasseAgaricomycetes
OrdreAgaricales
FamíliaInocybaceae
GènerePseudosperma
EspèciePseudosperma rimosum Modifica el valor a Wikidata
Matheny i Esteve-Rav., 2019
Nomenclatura
BasiònimAgaricus rimosus Modifica el valor a Wikidata
Sinònims
Agaricus destrictus
Agaricus schistus
Agaricus rimosus
Inocybe rimosa Modifica el valor a Wikidata

El barret de bruixa[1] (Pseudosperma rimosum) o barret de bruixa comú[2], és l'espècie representativa d'un grup de bolets caracteritzats per ser de mida mitjana a petita, amb aspecte de cama-sec; el barret gairebé sempre cònic amb l’extrem més o menys agut (en forma de barret de bruixa), la superfície fissurada radialment o esquamosa; les làmines escotades i produeixen espores color bru tabac; la carn és filamentosa, d’olor sovint espermàtica i són fongs micorrízics. Pseudosperma rimosum es caracteritza per tenir la superfície del barret clivellada i les làmines de color groc olivaci.

Taxonomia

Elias Magnus Fries, Syst. mycol. 1: 386 (1821[3] va sancionar l'espècie Agaricus rimosus amb la imatge 388 de Pierre Bulliard a Herbier de la France (1789)[4].

Károly Kalchbrenner (1867) la transferí al gènere Inocybe[5]

En la revisió de la familia Inocybaceae, Matheny & Esteve-Rav. (2020)[6] varen proposar el nou gènere Pseudosperma (pseudo- pel fet de recordar la superfície clivellada de les espècies del gènere Inosperma) i la nova combinació Pseudosperma rimosum (Bull.) Matheny & Esteve-Rav., comb. nov.[6].

El nom Inocybe rimosa, pel fet de ser sancionat per Fries, té prioritat sobre I. fastigiata[7].

Iconografia

Phillips, R. (1991): 219g[8][9]

Descripció

[2][10][11][12][7] Bolet de mida més aviat gran; barret de 2-8 cm; de jove de cònic a campanulat, més tard estès i umbonat (en forma de barret de bruixa); de superfície fibril·losa-rimosa amb l'edat i la proximitat al marge, clivellada en sentit radial i deixant veure la carn pàl·lida entre les fibres; de color bru groguenc a bru ocraci, sovint amb el centre més fosc.

Làmines escotades,; grisenques de jove, més tard groc verdoses, bru verdoes en madurar; aresta blanca, floccosa.

Cama de 30-100 x 3-10 mm; cilíndrica, sense bulb; flocculosa a la part superior (cistidis), de blanquinosa a groc brunenca

Carn escassa; blanquinosa; olor espermàtica, dolcenca al tast.

Basidiòspores 9-15 x 6-8 μm, generalment el·lipsoidals; queilocistidis 30-70 x 10-22 μm, d'àmpliament cilíndrics a clavats.

Hàbitat

[2][10]Fong micorrizogen que viu associat a planifolis i coníferes, en clarianes i marges de camins, en tota mena de sòls, però especialment en els humífers. Fructifica des de la primavera fins a la tardor, formant grups nombrosos.

Distribució geogràfica

[10]Ès molt comú; es troba des dels Pirineu fins al litoral[13][14] Estés a Europa i America del Nord.

Comestibilitat

És tòxic. El seu consum provoca intoxicacions de tipus muscarínic. Pot ser el responsable d'intoxicacions en ser confós amb el fredolic (Tricholoma terreum) i ser collit conjuntament, ja que sol freqüentar el mateix hàbitat que aquest[2].

Referències

  1. ↑ Gràcia, Enric. La Clau dels Bolets: Identifica'ls de la mà d'Enric Gràcia. II. El Papiol: Editorial Efadós, 2022. ISBN 978-84-18243-12-7. 
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Vidal, Josep Maria; Ballesteros, Enric. Bolets dels Països Catalans i els seus noms populars. Figueres: Brau Edicions, 2013. ISBN 9788496905986. 
  3. ↑ Fries, Elias Magnus «Agaricus rimosus». Systema mycologicum : sistens fungorum ordines, genera et species, huc usque cognitas, quas ad normam methodi naturalis determinavit, 1, 1821, pàg. 258.
  4. ↑ Bulliard, Pierre «L'agaric crevassé». Herbier de la France; ou, Collection complette des plantes indigenes de ce royaume; avec leurs proprie´te´s, et leurs usages en medecine [Paris], 9, 1789, pàg. 388.
  5. ↑ Kalchbrenner, Károly «A szepesi gombák jegyzéke II.». Mathematikai és Természettudományi Közlemények, 5, 1867, pàg. 246.
  6. ↑ 6,0 6,1 Matheny, P. Brandon; Hobbs, Alicia M.; Esteve-Raventós, Fernando «Genera of Inocybaceae: New skin for the old ceremony» (en anglès). Mycologia, 112, 1, 02-01-2020, pàg. 83–120. DOI: 10.1080/00275514.2019.1668906. ISSN: 0027-5514.
  7. ↑ 7,0 7,1 Kuyper, Thomas «A revision of the genus Inocybe in Europe. I. Subgenus Inosperma and the smooth-spored species of subgenus Inocybe». Persoonia Suppl. 3, 1986, pàg. 1-247.
  8. ↑ Phillips, R. Mushrooms of North America.. Boston, MA.: Little, Brown and Company, p. 319 pp.. 
  9. ↑ Jacobsson, Stig «Inocybe (Fr.) Fr.». KNUDSEN H. & J. VESTERHOLT (Eds.). Funga Nordica: 868-906.. Nordsvamp-Copenhagen, pàg. 965.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Laessøe, Thomas; Petersen, Jens H. Fungi of temperate Europe. Princeton Oxford: Princeton University Press, 2019. ISBN 978-0-691-18037-3. 
  11. ↑ Knudsen, Henning; Vesterholt, Jan. Funga Nordica: agaricoid, boletoid and cyphelloid genera. Copenhagen: Nordsvamp, 2008. ISBN 978-87-983961-3-0. 
  12. ↑ Bon, Marcel «Cle monographique du genre Inocybe Fr. : Fr. lere partie: generalites et especes acystidiees. Sous-genre Inosperma Kühner.». Documents Mycologiques, 27(105), 1997, pàg. 1-51.
  13. ↑ Llistosella, Jaume. «Mòdul Fongs. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya». Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona..
  14. ↑ Siquier, José L; Salom, Joan Carles. Catálogo de Hongos y Mixomicetos de las Islas Baleares. Micobalear,CB. 
Bases de dades taxonòmiques
COL GBIF IF IN MycoBank NCBI OTL