Cadència de Landini

{ << \new StaffGroup << \new Staff << \clef treble \time 4/4 \relative c'' { \clef treble \time 4/4 b2 a c1 } >> \new Staff << \clef treble \time 4/4 \new Voice \relative c' { d1 c \bar "||" } >> >> >> }
Una cadència de Landini en Do
En una cadència de Landini, el moviment de la sensible a la tònica és interromput per la submediant [1] Play Play (?·pàg.) .
Cadència de Landini a tres veus en Mi[2] Play Play (?·pàg.) )
Cadència de Landini en Mi, caracteritzada per un moviment contrari a les veus exteriors i un patró melòdic característic a la veu superior.[3] Play Play (?·pàg.)

Una cadència de Landini,[4] és un tipus de cadència, una tècnica de composició musical, que porta el nom de Francesco Landini (1325-1397), un organista florentí, en honor a l'ús extens que feu d'aquesta cadència. La tècnica es va utilitzar àmpliament al segle xiv i principis del segle xv.

En una cadència medieval típica, un interval musical de sisena major s'amplia a una octava fent que cada nota es mogui cap a fora un pas. En la versió de Landini, una nota de pas a la veu alta redueix breument l'interval a una quinta justa abans de l'octava. També podria haver-hi una veu interior; en l'exemple la veu interior es mourà de Fa ♯ a Sol, en el mateix ritme que la veu més baixa.

Landini no va ser el primer a utilitzar la cadència (Gherardello da Firenze sembla ser el primer de les obres del qual han sobreviscut), i no va ser l'últim: la cadència encara estava en ús fins ben entrat el segle xv, apareixent especialment sovint a les cançons de Gilles Binchois i en la música de Juan de Urreda. Tanmateix, Landini sembla haver estat el primer de fer servir-lo de manera coherent. El terme va ser encunyat a finals del segle xix per l'escriptor alemany August Gottfried Ritter (1884) a Zur Geschichte des Orgelspiels («Sobre la història de l'orgue»).

Referències

  1. ↑ Ammer, Christine. The Facts on File Dictionary of Music, 2004, p. 212. ISBN 0-8160-5266-2. 
  2. ↑ Randel, Don Michael. The Harvard Concise Dictionary of Music and Musicians, 1999, p. 106. ISBN 978-0-674-00084-1. 
  3. ↑ White, John D. The Analysis of Music, 1976, p. 128. ISBN 0-13-033233-X. 
  4. ↑ van der Merwe, Peter. Roots of the Classical: The Popular Origins of Western Music, 2005, p. 501. ISBN 0-19-816647-8. 
Bases d'informació