Lluís II de Bar

Lluís II de Bar

Nom original	(fr) Louis Ier de Bar
Biografia
Naixement	entre 1370 i 1375 França (França)
Mort	23 juny 1430 Varennes-en-Argonne (França)
Sepultura	Verdun Cathedral (en)
Pseudocardenal de l'Església Catòlica
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Activitat
Ocupació	sacerdot catòlic (1409 (Gregorià)–), bisbe catòlic
Consagració	21 de desembre de 1397
Proclamació cardenalícia	21 de desembre de 1397 per l'antipapa Benet XIII Pseudocardenal diaca de Sant'Agata dei Goti
Altres ocupacions	Pseudocardenal prevere dels Santi XII Apostoli (1409-1412)
Altres
Títol	Duc de Bar (1415–1430)
Família	Casa de Scarpone
Pares	Robert I de Bar   i Maria de França
Germans	Violant de Bar Maria de Bar Violant de Bar Bonna de Bar Joana de Bar Felip de Bar Joan de Bar Enric de Bar Eduard III de Bar
Llista Bisbe de Verdun 1420 – 1430 ← Jean IV of Sarrebruck (en) – Louis II de Haraucourt → Bisbe de Châlons 1413 – 1420 ← Charles de Poitiers – Jean IV of Sarrebruck (en)  → Cardenal Sant'Agata dei Goti 1397 – Bisbe de Langres 1397 – 1413 ← Bernard de la Tour d'Auvergne (en) – Charles de Poitiers → Bisbe diocesà 2 abril 1395 – 1413 – Charles de Poitiers → Diòcesi: bisbat de Langres Bisbe de Poitiers 1391 – 1395 ← Simon de Cramaud – Ithier de Martreuil → Administrador diocesà Diòcesi: bisbat de Verdun

Lluís II de Bar (1370 /1375 - 26 de juny de 1430) fou cardenal-duc de Bar. Era fill comte i després duc de Bar, Se l'anomena sovint Lluís I, ja que no es compta com a Lluís I a Lluís de Montbéliard, que fou comte de Bar per dret de la seva muller i no suo iure (dret propi).

Era el cinquè fill de Robert I de Bar i de Maria de França, essent destinat a la carrera eclesiàstica:

• Bisbe de Poitiers de 1391 a 1395
• Cardenal el 1397 amb títol cardenalici de Sant'Agata dei Goti
• Bisbe de Langres de 1397 a 1413
• Bisbe de Châlons de 1413 a 1420
• Bisbe administrador de Verdun de 1419 a 1423 i de 1424 a 1430.

A França, va tenir un paper important a partir de l'assassinat del duc d'Orleans, el 1407. El 1409 va assistir al concili de Pisa amb Guiu de Roye, arquebisbe de Reims, i Pierre d'Ailly, bisbe de Cambrai. A Volti, prop de Gènova, una baralla entre els mariscals de la ciutat i l'arquebisbe de Reims va degenerar i derivar en aldarulls, en els que Guiu de Roye fou massacrat per la multitud, i Lluís de Bar va estar a punt de morir. Arribat a Pisa, els cardenals pronunciaren la deposició dels papes Benet XIII d'Avinyó i Gregori XII de Roma i escollires a Alexandre V, posant fi al gran cisma d'Occident.

La mort d'Eduard III, duc de Bar, i de Joan de Bar, senyor de Puisaye, el seu germà, morts a la batalla d'Agincourt defensant França contra els anglesos, el 25 d'octubre de 1415, va fer passar la successió d'aquests prínceps a Lluís de Bar, l'únic dels fills mascles de Robert I de Bar i de Maria de França que encara vivia. El cardenal de Bar va haver de defensar el seu heretatge contra el seu cunyat Adolf I de Jülich, duc de Jülich o Juliers i de Berg, que considerava que Lluís, en tant que clergue, no era apte per heretar el ducat i el reivindicava. Lluís va aconseguir vèncer a Adolf.

Lluís de Bar, massa gran per renunciar a l'estat eclesiàstic que havia abraçat en la seva joventut, va acceptar la corona ducal del Barrois, tot conservant el títol de cardenal, i la crossa episcopal de Châlons, que va permutar després per a la de Verdun, ciutat més propera dels seus dominis que Châlons.

Aquest príncep que la seva edat, el seu estat i sens dubte també el seu caràcter, allunyaven dels costums guerrers, es va dedicar, des del començament del seu regnat, a cicatritzar les nafres que les hostilitats sobrevingudes entre el ducat de Lorena i el Barrois, en guerra des de feia anys, havien fet en el ducat de Bar: va recercar l'amistat del duc de Lorena i la pau. No va trigar a obtenir una i l'altre. Els dos prínceps van signar, el 4 de desembre de 1415, un tractat que va posar fi als esdeveniments desastrosos dels quals els dos ducats havien estat el teatre a la part final del regnat de Robert i sota el d'Eduard III.^[1]

Després d'haver assegurat la pau fora dels seus estats, el cardenal de Bar es va ocupar de restablir la calma dins. Fou a la seva inclinació per la pau que es va deure la creació de l'Orde del Llebrer, o Orde de la Fidelitat que esdevindrà l'Orde de Saint-Hubert. Aquesta institució, creada evidentment per mantenir en el ducat de Bar i el marquesat del Pont, l'ordre i la tranquil·litat, es va formar a Bar-le-Duc, sota la protecció del cardenal, i els estatuts van ser promulgats en la seva presència, el 31 de maig de 1416.

El 1419, per posar punt final a les diferències entre els ducs de Bar i de Lorena, que havia dura segles, va negociar el matrimoni del seu besnebot Renat d'Anjou amb la filla i hereva de Carles II de Lorena, i li va confiar el govern del ducat de Bar des de 1420.

• Georges Poull, La Maison souveraine et ducale de Bar, 1994
• Victor Servais, Notice historique sur l'Ordre de Saint-Hubert du duché de Bar, ed. J.B. Dumoulin, 1868, en línia a Google Llibres
• Ludwig Herzog von Bar (1415-1430) Arxivat 2008-02-09 a Wayback Machine.