Pebràs lleter
Lactarius piperatus  | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 | |||||||||
| Bolet | |||||||||
| |||||||||
| Taxonomia | |||||||||
| Super-regne | Eukaryota | ||||||||
| Regne | Fungi | ||||||||
| Classe | Agaricomycetes | ||||||||
| Ordre | Russulales | ||||||||
| Família | Russulaceae | ||||||||
| Gènere | Lactarius | ||||||||
| Espècie | Lactarius piperatus (L.) Pers., 1797[1] | ||||||||
| Nomenclatura | |||||||||
| Sinònims |
| ||||||||
El pebràs lleter (Lactarius piperatus) és una espècie termòfila de bolet pertanyent a la família Russulaceae. També es coneix com a terrandòs, cabra o gírgola.[3]
Etimologia
El seu nom científic prové del llatí (piper=pebre) pel seu sabor coent.[4]
Descripció
- Fa fins a 25 cm de diàmetre.
- Barret adult de color blanc o amb taques brunenques i amb una clara depressió central en forma d'embut i amb el marge enrotllat.
- Superfície de llisa a rugosa, mai vellutada.
- Làmines molt juntes i decurrents.
- Cama curta, gruixuda i blanquinosa.
- Carn ferma i de color blanc.
- Té una llet de gust molt picant i de color blanc que, en assecar-se, esdevé d'un verd groguenc.
- La seua olor és entre fúngica i afruitada, no pas desagradable.[5][6][4]
Hàbitat
És un bolet primerenc que apareix sobretot a l'estiu o l'inici de la tardor, al voltant de planifolis (principalment, alzines, sureres, roures i castanyers) i coníferes, en grups de pocs exemplars i, amb freqüència, en companyia de la lleterola roja (Lactarius volemus).[7][8]
Distribució geogràfica
Es troba a Europa,[9] el nord-est de Turquia (tocant la Mar Negra)[10] i l'est i el centre de l'Amèrica del Nord a l'est de Minnesota.[11] Ha estat introduïda accidentalment a Australàsia, on es troba sota arbres introduïts i nadius.[12][13]
Ús gastronòmic
És comestible, però molt coent i una mica indigest (pot irritar les mucoses de l'aparell digestiu si no és ben cuinada).[5][14] És considerat com una delícia a l'Europa oriental (incloent-hi Rússia)[15] i l'Índia on és menjada fregida o rostida amb una mica de mantega i sal. També és molt popular a Finlàndia on és bullit diverses vegades, conservat en aigua salada i refrigerat abans de servir-lo en escabetx o en amanides.[16] En altres indrets, és emprat com a condiment sec o fresc (com una mena de pebre), tot i així encara conserva un sabor desagradable i acostuma a ésser difícil de digerir.[11][17] Si és consumit fresc o cru, pot causar una reacció irritant als llavis i la llengua que triga a desaparèixer una hora.[18]
Propietats medicinals
En el passat s'utilitzava per combatre malalties (com ara, la blennorràgia)[19] i al segle xix com un remei popular contra la tuberculosi (tot i que sense cap efecte curatiu).[20] Avui en dia és investigada per les seues propietats antimicrobianes i medicinals (es pot emprar com un agent antiviral i el seu làtex és efectiu contra les berrugues víriques).[21][22]
Confusió amb altres espècies
És molt semblant, gairebé idèntica, a l'espècie Lactarius pergamenus o Lactarius glaucescens, la qual comença a fructificar una mica més tard i el seu làtex es torna verd oliva en assecar-se sobre les làmines. A més, aquest làtex reacciona molt vivament amb la potassa, cosa que no fa el pebràs lleter. Altres Lactarius de color blanca (com ara, la pebrassa vellutada -Lactarius vellereus- o el pebràs lleter de riberada -Lactarius controversus-) tenen les làmines molt més separades.[4]
Referències
- ↑ uBio (anglès)
- ↑ Catalogue of Life (anglès)
- ↑ DCVB
- ↑ 4,0 4,1 4,2 fungipedia.es Arxivat 2010-06-17 a Wayback Machine. (castellà)
- ↑ 5,0 5,1 «Pebràs lleter». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Gràcia, Enric: Caçadors de bolets. La guia. Televisió de Catalunya, SA i Edicions La Magrana, SA. Barcelona, setembre del 2005.ISBN 84-7871-405-7. Pàg. 63.
- ↑ Gràcia, Enric, 2005.
- ↑ Asociación Micológica de Durango (castellà)
- ↑ Phillips, Roger, (1981). Mushrooms and Other Fungi of Great Britain and Europe. Londres: Pan Books. pp. 77. ISBN 0330264419
- ↑ Sesli, E., (2007). Preliminary checklist of macromycetes of the East and Middle Black Sea Regions of Turkey. Mycotaxon 99: 71–74. [1]
- ↑ 11,0 11,1 RogersMushrooms Arxivat 2011-07-15 a Wayback Machine. (anglès)
- ↑ Hall, Ian Robert; Buchanan, Peter K.; Stephenson, Steven L.; Yun, Wang; Cole, Anthony L. J., (2003). Edible and Poisonous Mushrooms of the World. Timber Press. pp. 156. ISBN 9780881925869. [2]
- ↑ Fuhrer, B., (2005). A Field Guide to Australian Fungi. Bloomings Books. ISBN 1-876473-51-7. p. 105.
- ↑ RedNaturaleza (castellà)
- ↑ Molokhovets, Elena; Stetson Toomre, Joyce, (1992). Classic Russian Cooking. Indiana University Press. pp. 95. ISBN 9780253212108. [3]
- ↑ MushroomExpert.com (anglès)
- ↑ First Nature Arxivat 2010-12-26 a Wayback Machine. (anglès)
- ↑ Spoerke, David G.; Rumack, Barry H., (1994). Handbook of Mushroom Poisoning. CRC Press. pp. 356. ISBN 9780849301940. [4]
- ↑ InfoJardín (castellà)
- ↑ Rolfe, F. W., (1974). The Romance of the Fungus World. Courier Dover Publications. pp. 140. ISBN 9780486231051. [5]
- ↑ Hoffman, Edward Jack, (1999). Cancer and the Search for Selective Biochemical Inhibitors. CRC Press. pp. 178. ISBN 9780849391187. [6]
- ↑ Medicinal Mushrooms (anglès)
| En altres projectes de Wikimedia: | |
 | Commons (Galeria) |
| Commons (Categoria) |
 | Viquiespècies |